"La Mort de Guillem"
En el marc de les jornades antifeixista que des de 1992 organitza la coordinadora antifa de la capital d'el regne, assistim en un centre social autogestionat del barri de Delícies, a l'estrena de "La mort de Guillem", l'últim treball de l'realitzador català Carles Marquez-Mercet. Amb una pluja de carall i futbol, veure tanta gent a la cua esperant superar a la porta les proves PCR de l'covid, és reconfortant. Per als temps que corren hi ha un ple que feia temps no veia. El prefaci el posen les paraules de l'papà de Carlos Palomino. Després de sortir per la porta gran, exit total, baixem a l'cucaramacara, un restaurant dominicà de Legazpi per menjar alguna cosa afro i xerrar amb el director. El local està ple de negres olor de pica pollo i amb gust de Mamajuana, sona de fons "Que locura enamorarme de Ti" d'Eddie Santiago.
" Crec que la sensibilitat ha canviat una mica però que anem molt i molt enderrerits. Prova d'això és el moment en què s'estava preparant la llei de desconnexió per al procés i s'estava fent un predibuix del que havia de posar sobre la taula el futur estat, es va decidir que optarien a la nacionalitat catalana aquells que tinguessin la nacionalitat espanyola abans, de manera que deixava exclosos a milers de migrants que viuen i treballen a Catalunya. "
AN: Com i quan t'assabentes de el cas o la història de Guillem?
CM-M: Jo m'enrecordo del cas de Guillem uan va succeir d'una manera molt fragmentària, de veure-ho a la tele quan era un nen, perquè just estava al poble de la meva àvia de Castelló quan va succeir. Després per a mi Guillem era abans que un cas, una consigna que es cridava a moltes manifestacions antifeixistes, tot i que és cert que no coneixia la història al 100%. Va ser sobretot quan vaig llegir el llibre de Jaume Fuster 'La mort del guillem' i arran de la pel·lícula que hi vaig capbussar-me.
AN: La música, (rialles) ens va a impactar
mol que ajuda a contextulizar el moment i els fets: molt més que les imatges
com deia Winnie Mandela amb tant internet per als que ja pentinem cabells
blancs, la música segueix sent determinant per no oblidar.
CM-M: La música és una
combinació de les composicions que ha fet per la pel•licula en Pau Vidal (que
el seu projecte musical es diu Tarquim), rescatant cants tradicionals
valencians, les 'albaes', amb intèrprets molt coneguts la País Valencià com Pep
el botifarra o Miquel Gil, i d'altres que el Pau va trobar a la fonoteca
valenciana que guarda un gran patrimoni de gravacions de cants tradicionals
AN: Durant la gravació vau
patir alguna amenaça?
CM-M: sí, ens van fer pintades nazis
a la façana de la casa on estàvem rodant, al principi estàvem una mica
preocupats, però la família ens va dir que no ens preocupèssim, que això els
passa a ells molt sovint, i així ho vam fer. De fet, com que teníem una escena
en la ficció on els personatges veien com els havien pintat la casa, vam
decidir utilitzar la pintada que ens havien fet els nazis en comptes d'haver de
falsejar una nosaltres.
AN: En els grups de l'esquerra blanca en
concret l'Esquerra indepe la sensibilitat de l'racisme ha anat decaient en
favor de l'gènere, LGTBI i unes aliances burgeses desclasadas inserides en el
"proces" que malgrat una retòrica combativa de la CUP a la seva gestió
política quotidiana s'allunyen de la immigració i es veu més propera la
burgesia esclavista o Jipies tipus Tony Negri o Gramsci. Però no Malcolm x,
Winnie Mandela ni tan sols Fanon Com
afecta això la memòria històrica antiracista que suposa Guillem Agulló?
CM-M: sí, tens raó, desde l'esquerra
socialdemòcrata s'ha anat assumint posicions més en la línea de CiU, tot i que
crec que desde la esquerra independentista anticapitalista (que engloba les CUP
i molta més gent), la sensibilitat pel racisme no ha baixat, més aviat al
contrari, ha pujat. El problema és que partíem d'un lloc molt i molt baix. Quan
penso en tots els grups antifeixistes i antiracistes de finals dels
noranta on no hi havia ni una sola persona racialitzada i ens semblava el més
normal... Crec que la sensibilitat ha canviat una mica però que anem molt i molt
enderrerits. Prova d'això és el moment en què s'estava preparant la llei de
desconnexió per al procés i s'estava fent un predibuix del que havia de posar
sobre la taula el futur estat, es va decidir que optarien a la nacionalitat
catalana aquells que tinguessin la nacionalitat espanyola abans, de manera que
deixava exclosos a milers de migrants que viuen i treballen a Catalunya. Per a
mí això va ser el punt que va trencar la idea de que potser al fer una
república catalana es farien les coses d'una manera diferent. Va ser molt
trist. Si a una lliuta d'alliberació nacional li treus el component
revolucionari, anticolonial i universalista el que queda no está gaire lluny
del feixisme. Per sort hi ha gent meravellosa dins de l'esquerra
independentista, que això ho tenen molt clar, la pena és que no són ells els
qui dirigeixen el procés.
AN: Recordo bé aquest episodi desgraciat de la constituci que comentes, que va dividir les lluites racialitzades, de fet vam tenir una debat molt fort amb la meva germana Daniela Ortiz a què es van sumar sectors jipies i macro ONG de l'emigració vinculats a l'clientelisme. Finalment els fets que relates van retratar a cada un i van donar la raó als panafricanistas. Ni tan sols hi va haver la decència de donar una explicació als sectors migrants que els donaven suport. Només Quim Arrufat va donar la cara en les xarxes, suposo que David Fernández es va exiliar a Euskal Herria o Albània (rialles) Pero aquèst es un probleme general d'esquerra de la rsta de Espanya. volen lluitar contra el racisme sense assumir la qüestió de l'reparació esclavista que Marx diu l`acumulació primitiva i més en una ciutat com Barcelona que acabem de tombar l'estàtua de l'negrer Antonio López. És com enfrontar el masclisme sense reconèixer el patriarcat.
CM-M: Està molt bé la
pregunta que fas, perquè per desgràcia els catalans ens oblidem massa fàcilment
i ens agrada donar les culpes als altres sense mirar les brutalitats que s'han
fet a casa nostra. O desde casa nostra, especialment on l'esclavisme va tenir
un paper tan decisiu per a l'acumulació de capital que va permetre desenvolupar
una societat industrial més ràpid que a altres indrets del estat. No s'estudia
gens l'escola, però ens agrada rentar-nos les mans amb la colonització
d'Amèrica, assenyalant com de cruels van ser els castellans, com si no anés amb
nosaltres i no n'haguéssim tret profit. Per altra banda, no oblidem que
Barcelona té un altre passat, on les lluites revolucionàries han tingut una
presència tan important que per això li deien a la ciutat la 'rosa de foc', on
hi ha una línea directa de lliutes fins avui. Per desgràcia però, no crec que
gaire gent que hagi vist la pel·lícula i l'hagi sentit seva pensi en el passat
esclavista de la ciutat. Es un feina pendent.
AN: El film mostra el
sofriment familiar: ¿quina relació has tingut amb les famílies de víctimes?
CM-M: La meva relació qualit
realment ha Estat més amb la família de Guillem Agulló, no he tingut relació
qualit directa Amb altres familias víctimes de el feixisme o racisme, encara
que si, em vaig ver amb Molta gent que ha patit agressions feixistes. De fet
avui [A Madrid] ha Estat emocionant escortar el pare de Carlos Palomino, Abans
de l'estrena
AN: Malgrat
els nombrosos crims racistes perquè el cinema i l'art en general segueix sense
abordar-, de fet l'imperi amb la ultima es Spike llegeix sobre el terrorisme
policial amb el Black Lives Matters segueix donant lliçons? Dóna'm la teva
opinió.
CM-M: Per que històricament ha estat
l'home blanc heterosexual el que ha monopolitzat el que anomenem la
"història de cinema" i la "història de l'art". Especialment
a la península arrosseguem un passat terrible des de 1492, quan es va voler
homogeneïtzar la població amb l'expulsió dels moriscos i dels jueus alhora que
marcava l'inici de la salvatge colonització d'Amèrica. Crec que és l'any més
funest de la nostra història, i el cinema ni tan sols ha intentat explicar si
no és per recrear l'expedició audaç d'aquesta gent que va voler creuar
l'atlàntic. Des de la seva fundació aquest ha estat un país racista, només que
la gent prefereix no veure-ho.
AN: Es parla molt avui de la transició i el règim de l'78. Quin paper juga
en tot això la transició i el model?
CM-M: La transició va ser un pacte i model
de silenci i oblit i va heretar del franquisme gran part de les seves
estructures i de gent i mirades i pasamientos que va estar al poder, a la mort
de franc venir el cinema de l'destape però no va ser més enllà d'una aquestes
estructures i òbviament a aquesta ens li interessava mantenir la flama de la
ultradreta que no s'apagués de el tot. I aquest silenci s'aprecia en l'art, els
artistes no som molt diferents a la resta de la societat.
Comentarios
Publicar un comentario